Aquest terme es deriva del verb "frustrar", que alhora té els següents significats: "privar a algú del que esperava o desitjava" i deixar sense efecte un propòsit contra la intenció de qui volia portar a terme ".
La frustració és un ingredient, molt important, de la manera que l'home vivència la seva pròpia vida i es vivència a si mateix (Rof Carvallo, a "El cansament de la vida"). Per estudiar la frustració és necessari tenir en compte que aquesta constitueix un fenomen que es dóna en l'home, i aquest, com digués Alexis Carrel, "segueix sent una incògnita". No obstant això, cal preguntar sobre l'ésser humà com ja ho fessin el Rei David i el patriarca Job en aquests termes: "Què és l'home?"
La resposta a aquesta pregunta, que ha gravita en el pensament de la Humanitat a través de tot el seu esdevenir històric, constitueix un punt de partida, fonamental, per poder arribar a aclarir el sentit de la frustració humana; donat que aquesta frustració es verifica, és a dir, "es dóna" en l'home, resulta del tot imprescindible conèixer al subjecte on es manifesta la frustració.
A la pregunta "que és l'home?" Considerem que, fins al moment històric actual, s'ha respost de tres maneres: dient que l'home és "imatge i semblança de Déu": que és simplement, Adam, o que és " una càrrega per a si mateix ".
El primer d'ells es refereix a l'Ésser Suprem, Déu, en hebreu ELOHIM.E Aquest terme significa, literalment, "UNO en el qual hi ha VARIS". Aquesta és la definició més autèntica, en el sentit bíblic. En ser Déu un en què hi ha Varis ", resulta evident que Déu és UNA PERSONA COL.LECTIVA.
Segons el relat de Gènesi, Adan vol dir: "l'Home", que en principi, suposa un nom col lectiu per als diversos individus que podien constituir la Humanitat; (Gènesi 5: 1-2). En aquest sentit, la "realització de l'home" es produiria esdevenint de forma col lectiva, cosa que mai no suposa, en el sentit de la Revelació cristiana, una realització dins del marc d'un colectivisme autoritari i dictatorial que reprimeixi els drets inalienables inherents a la llibertat dels individus. S'han donat diverses experiències històriques de realització col lectiva, que han romàs més o menys productives durant períodes de temps diferents, però que al capdavall han abocat al fracàs de convivències comunitàries, i això segurament degut a que l'egoisme de l'home s'imposa com a element antagonista al seu esdevenir comunitari. Del mateix cor de l'home neixen la consciència de convivència comunitària i els elements que la impedeixen; per això, l'ésser humà es esdevé, intrapsíquiques, en l'esfera de la seva intimitat, com un ésser contradictori. La insolidaritat humana és una font permanent de frustracions ".
En aquest sentit hem de matisar que hi ha una relació entre "frustració" i "FALTA DE ESPERANZA".
La manca d'esperança vindria definida, en el context sociològic i antropològic que venim analitzant, com "desesperació" (Erich Fromm, en el seu llibre "La revolució de l'esperança").
Perquè tota aquesta realitat pneumàtica (espiritual) pugui ser viscut com a procés integrador, per l'home, és imprescindible que es faci un canvi, profund, en les estructures anímiques de l'ésser humà. El "home vell" (l'home "Adamo") ha de ser transformat per l'acció de Déu en un "home nou".
Aquest "home nou", que haurà estat transformat des de l'esfera de la seva intimitat, podrà, ara abocar, en el seu medi, els nous continguts de la seva consciència alliberada, perquè la LLIBERTAT, la igualtat i la fraternitat siguin possibles.
Germán
