Al cap d’una estona decideixen engegar la ràdio ja que troben a faltar els sorolls típics d’allà on viuen. Senten la següent notícia: - “Un malalt mental s’ha escapat aquesta tarda del centre psiquiàtric Casa Blanca a les afores del poble Hostalric. Recomanem que es tanquin a les seves cases fins nou avís”.-
— Has escoltat això, Guillem? Què farem? — diu l’Anna.
— Tranquil·la aquí estem segurs, vine, ajuda’m a tancar totes les portes i finestres.
— Perquè no anem aquesta nit a dormir al poble?
— No, millor anem a dormir i ja veuràs com demà ho veus diferent.
L’Anna no es queda tranquil·la, la idea d’estar en un lloc llunyà de casa, sense telèfon i a una gran distància del poble amb aquest malalt solt, li causa terror.
Se’n van a dormir. En Guillem s’adorm de seguida, i l’Anna també tot acariciant el seu amic fidel, com fa de costum. A l’estona s’escolta xiular l’aire, quan de cop i volta es tanca una finestra amb un so brusc. L’Anna es desperta espantada, baixa les escales intranquil·la, crida el seu gos... No rep cap resposta... Es dirigeix cap a la cuina i veu un bassal de sang a terra. Quan alça la mirada veu l’Urko penjat i obert en canal.
Un crit d’espant surt de la seva gola, aterrida i amb els ulls plorosos, sense acabar de creure’s que el seu gos estigui mort.
— Ahhhhh! Guillem! Baixa! — crida l’Anna.
— Què passa?
En Guillem ha baixat desesperat al sentir la seva dona cridar desconsoladament. Quan arriba es troba amb la tètrica escena.
— Urko? Qui t’ha fet això? — no pot creure el que veu, però sap que ha de mantenir la calma ja que la seva dona el necessita més que mai.
— Haurà estat el boig... la finestra estava oberta. Deu estar aquí! Marxem!.
L’Anna està molt espantada; només vol marxar i desaparèixer d’aquest malson.
— No, queda’t aquí. Aniré a fer un cop d’ull... — diu en Guillem.
(...)
— Tranquil·la, aquí no hi ha ningú. He tancat la finestra. No crec que torni. Tornem al llit i demà enterrarem l’Urko.
Tornen cap al llit, però l’Anna aquesta vegada no està gens tranquil·la, té por ja que creu que pot tornar i matar-los. No es pot treure aquests pensaments del cap. Escolta el seu marit roncar, no entén com pot dormir.
Finalment, però, es queda submergida en els seus pensaments i s’adorm.
Mentre dormen, l’Anna sent respirar algú al seu costat. Ella estira la mà i nota un pèl suau, l’acaricia creient que és el seu gos. Llavors es queda paralitzada i amb veu tremolosa es pregunta:
— Però si el meu gos està mort... a qui estic acariciant....?
