Com ja sabeu, jo sóc nascut a Castella la Nova. De petit vàrem venir a Catalunya en recerca d'una vida més planera; mai no he tingut cap tipus de problema pel fet de ser castellà. No obstant això, pel fet de viure en un poble, la integració és més ràpida; per altra banda, vàrem ser dels primers "invasors" en aquestes terres i a tots se'ns posava l'etiqueta de "castellans", fossis d'on fossis.
Per nosaltres no va ser cap estigma el fet de ser castellans, per moltes raons. En primer lloc, els amics tots eren d'aquí. Als tres mesos d'estada, vull recordar, ja parlava el català (si hagués ant a la Xina parlaria el mandarí). Sempre he pensat que pel fet de parlar el català o qualsevol altre idioma no renuncies ni a la teva identitat ni als teus orígens.
Quan amb els amics ens posem a discutir de política, s'arriba en un punt en el que els he de posar l'exemple d'aquella pregunta que et feien quan eres petit: "Nen, i tu a qui t'estimes més, al pare o a la mare?"
Jo els dic que Catalunya és el pare i Castella, la mare. És molt difícil poder decidir. Són sentiments absolutament indissociables.
Valeriano García-Abadillo Sánchez
