dijous, 23 d’abril del 2009

Sóc puntaire


Les meves mans
fan meravelles
el coixí és el meu company
els patrons el camí em guien
els fils entre les agulles
passen delicadament
entre els meus dits
fent filigranes per tots costats
mentre la punta es va allargant
el temps és aturat
el soroll dels boixets
acompanyen el treball
com campanes ressonant
amb el cor ple d'alegria
quan la feina ha acabat
un meravellós mocador he creat.

Feli

La mineria a Puertollano


Recordo quan era petit, tot just tenia deu anys, com els miners anaven i venien a les mines de carbó. Anaven en fila tant si era de dia com de nit ja que caminaven pels verticals de les escombreres, però la diferència és que de nit tots anaven amb els carburs encesos i la veritat és que impressionava veure a l'horitzó totes les flames dels carburs encesos en la foscor.

La meva àvia tenia cinc rucs, cada ruc tenia un nom, jo del que més em recordo és del Brillant. La meva àvia amb els rucs transportava el carbó que treien de les mines i el repartia pel poble.

A mi m'agradava anar per les mines ja que la maquinària que utilitzaven era una maquinària que podia arribar a entendre com funcionava. Avui en dia com tot va per xips no s'entén com funcionen les màquines.

Les mines tenien noms de tot tipus, recordo una que tenia nom cartaginès (Asdrúbal). També aquesta màquina de tren es deia Asdrúbal.

Francisco Navarro

Un llibre peculiar



M’agradaria parlar del llibre. Un amic molt peculiar. És un conjunt d’obres manuscrites o impreses per a la lectura. Això és la definició, però per a mi és molt més. Com he dit anteriorment, és un company. Aquest camarada tan ple d’informació i cultura. Llegint, un aliat com ell et pot transportar a llocs que mai no hauries imaginat. Et porta a la lluna o a l’època medieval. Viatges fantàstics, personatges monstruosos. Un incondicional del qual mai s’hauria de prescindir. Com als amics, cal tractar-lo bé, i sempre ha sigut, és i serà un dels millors obsequis que es poden fer mai.

Piedad

L'or verd



L’oli d’oliva s’ha convertit en un dels ingredients imprescindibles en la nostra dieta mediterrània. Ens aporta els nutrients necessaris que ens ajuden en el bon funcionament del nostre cos.
S’obté de l’oliva, que és el fruit del Oliver i es cultiva per la zona mediterrània. Segons el relleu, el microclima, la classe d'oliva… pot variar el seu gust, el seu grau d’acidesa, la textura i cal dir que existeixen diferents denominacions d’origen.
El seu principal ús és en el món de la gastronomia. Es pot utilitzar cru, rajant del setrill, com per exemple a les amanides, al pa amb tomàquet, damunt de les verdures a l’all i oli entre d’altres.
També es fa servir com el primer ingredient de molts sofregits, arrebossats….i també en el món de la rebosteria. Com a remei casolà, per a les cremades i per hidratar les pells seques. Les nostres avies, de l’oli usat junt amb sosa feien sabó per rentar la roba.
Per aquets motius se l’anomena l’or verd.
Teresa 

Les meves amigues


Tots els dissabtes a la tarda quedem per a prendre cafè, som un grup d'amigues que ens coneixem des de fa molt de temps; tenim converses de vegades molt interessants sobre religió, literatura, cinema... Altres vegades parlem de les nostres coses. Les meves amigues d'aquestes tertúlies són l'Àngels i l'Esperança (ens vam conèixer quan teníem 20 anys i estudiàvem nocturn) i des de llavors mantenim l'amistat.

La Maria Pérez i La Maria Claustre les vaig conèixer quan els meus fills eren petits i amics dels seus (ara ja són grans).

La Mireia i La Isidra són les més joves del grup, fa menys temps que vénen.
Exceptuant l'Àngels, les altres tenim relació amb la pintura i ens veiem a classe.


Mari Carmen

Alguna cosa per explicar


Encara no havia complert 18 anys, i ja feia tres setmanes que residia a la bonica ciutat suïssa de Lucerna.

Vaig anar a l'estació de tren per fer una escapada, i visitar la propera població d'Hochdorff, famosa per la seva indústria cervesera.

Vaig preguntar com vaig poder quin tren havia d'agafar, i em van indicar malament, la meva sorpresa va ser quan al passar el revisor em va dir que el tren anava a Alemanya.

Em va fer baixar a la següent estació de molt males maneres, era un baixador enmig de les muntanyes, sense ningú aprop. Per sort per a mi, va aparèixer el cap d'estació; com vaig poder li vaig explicar com havia arribat fins allí, parlava una mica d'italià, em va fer passar a la seva oficina i em va convidar a un cafè, em va fer companyia fins que va arribar un tren amb destinació a Lucerna.

Ara que rebem immigrants, els que ho hem viscut, sabem que difícil és fer-se a altres costums i maneres de vida, donar la mà a qui ho mereixi, sempre és reconfortant i mostra la humanitat del que ho fa.

Josep Calderon

La meva infància (Brasil-Reus-Catalunya)



Tinc vint-i-dos anys i molts records de tot el que vaig viure. Records de llocs, moments, somriures, persones... Vaig créixer en una masia amb els meus avis i una de les meves ties. Allí vaig aprendre a caçar, pescar, cultivar cafè, arròs, síndria, melons...
Als cinc anys vaig començar anar a una escola a sis km de la meva casa. Feia el trajecte en una bicicleta color rosa que m’havia regalat la meva mare. Fins llavors de la meva mare solament recordava la seva cara. Però no m’importava doncs encara era molt petita.
Bé, res es compara a l’olor dels boscos, la bellesa dels ocells i la plenitud dels rius. Despertar pels matís amb el cant dels galls i no sentir por a la vida, ja que encara s’és un nen. Trobaré a faltar eternament la meva infància.
Jéssica Siqueira Porfirio

Abandó



M'has abandonat als silencis, és molt tard i no puc dormir, jo sé que no corren bons temps, no éstan fàcil això de viure.

Si tu ets l'estela que il·lumina les meves hores, que viu als meus somnis i em fa sentir; jo no sé bé el que va passar, perquè et vas allunyar de mi i em vas deixar sense el teu amor, la meva gran passió. Jo sé que ja no ets un nen, i pensar en tu em fa feliç, ja no busco un nou encontre i al mirar-ne un altre penso en tu. Jo sé que jugar amb foc em pot cremar la flama, no vull fer-te mal, no vull obligar-te a res, només vull que comprenguis que el meu cor et crida, i jo sé que ja no et veuré, però sempre estaràs amb mi.

Coral

Memòries de la meva infantessa.


Hola, em dic Amador Garcia vaig néixer en un barri d'un poblet de la província de Granada el 13 de gener del 1944. Quan jo tenia 6 anys el meu pare per necessitats de la vida va haver de marxar a treballar a un altre poble anomenat Oliana, província de Lleida. En concret va estar treballant al pantà d'Oliana i als quinze o divuit mesos es va portar tota la família amb ell, és a dir la meva mare i dos germans mes, bé, una germana i un germà, els dos menors que jo.

A Oliana vaig fer la meva primera comunió, uns mesos més tard em va sortir un treball de pastoret en un petit conjunt de masies situades en ple prepirineu lleidatà. Per cert el meu treball de pastoret consistia en pasturar dues vaques sis ovelles i dues cabres i així vaig estar un any. De volta a Oliana a l'escola.

Més tard es va acabar el pantà i vam baixar tota la família a viure a Cambrils, província de Tarragona fins a la data. I ja en tinc 65.


Amador Garcia

L'amor i l'amistat


El dia de Sant Jordi,
una rosa t’he regalat.
En prova del meu amor
i la nostra amistat.
Espero que aquesta rosa
duri tota l’eternitat.
Amb ella et vull donar
el meu cor enamorat.
Tota la meva vida
i la meva llibertat.
Desitjo amb aquesta rosa,
tota la nostra felicitat.

Cati Haro

Raça gitana, poble del segle XXI


Per als qui pensen que el poble “gitano” no evolucionem, que seguim ancorats en costums d'altres temps, i que accepten com veritats absolutes tòpics nocius sobre el gitano incult que condueix sense carnet, m’agradaria que amb aquest petit escrit, comprenguessin o almenys escoltessin el que ha de dir una dona “calé” de 33 anys, qui orgullosa del que és i amant de les seves arrels ,avança i evoluciona al mateix temps que ho fa la societat de la qual formem part.

No tots som iguals, no tots pensem el mateix o actuem de la mateixa forma, ni tan sols tots, encara que em causi fins i tot riure dir-ho, som bruns de pell. Així com la societat és classista per naturalesa, la raça gitana posseix substractes socials que ens diferencien els uns dels altres. Sempre que veig el típic reportatge de televisió, en el qual ens mostra el gitano com el propietari del lloc de droga, que viu en una barraca i condueix un cotxe de gamma alta, acabo empipant-me amb mi mateixa, perquè sé que és una realitat, però no és la realitat de tots, i sembla donar-se per fet que així és.

Jo tinc una filla de 13 anys, que vaig tenir aviat perquè jo ho vaig decidir així com casar-me, perquè ho vaig fer per amor. Ella va a l’escola com qualsevol altra nena, i mai m’he plantejat que no ho fes, de la mateixa manera que la meva mare mai s’ho va plantejar amb mi. Ella, la meva filla, decidirà el que vulgui fer amb la seva vida, de què treballarà, amb qui es casarà si és el que vol fer, quin cotxe es comprarà quan es tregui el seu carnet, en fi, serà responsable de totes les decisions que prengui al llarg de la seva vida, amb tot el meu suport i consell mentre jo estigui en aquest món. Què em diferencia això de qualsevol altra mare d'avui?

Els meus germans tenen treballs dels més normals, cadascun com vol o pot, duu la seva vida "palante"com se sol dir en aquests temps de crisis que corren. Els meus pares són dues bones persones que ens van educar i van ajudar per a ser qui som avui, que ens van donar tot el que necessitem i que encara ara vetllen i es preocupen per nosaltres. Què ens diferencia de qualsevol altra família del segle XXl? Sí, sóc una dona gitana, espanyola, catalana, com tots els meus antecessors, que pago les meves factures i duc una vida senzilla i actual, i encara avui fer entendre això a segons qui costa treball.

Per a concloure amb el meu relat, donar un exemple que igual els farà una mica de gràcia escoltar, però que volia deixar escrit per si hi havia algun dubte, el gitano i la gitana jove d'avui, es comporten com tots els joves, utilitzen el gran invent del segle xx, Internet, per a tot el que se sol utilitzar, coneixen el món en el qual viuen, decideixen el camí que volen seguir què volen estudiar o de què volen treballar, però sobretot són gitanos que es revolucionen energèticamente contra la idea de l'estancament i tradicionalisme desfasat del ser gitano. Amb tot això que els he contat, només espero que almenys per un moment s'hagin sentit com em puc sentir jo,i que reflexionin una mica sobre com se sentirien si fossin prejutjats i atropellats per prejudicis sempre o fins i tot expulsats d'un poble només per ser el que són. “Tots avancem , d'una forma o altra, tots ens acabem adaptant a la llibertat.”
Dolores Santiago Santiago
Gitana del segle XXI

El meu desig fet realitat


Quan jo tenia entre set i vuit anys que feliç era jo. Ho tenia tot i quan dic tot era tot. Sóc la major de les meves germanes i als meus pares els va costar molts anys per a poder tenir-me. La meva mare tenia problemes per a quedar-se embarassada però al tenir-me ells es van bolcar en mi. Després van venir els meus germans i clar ho compartíem tot. Però sempre em sentia especial, sobretot amb el meu pare a qui no li agradava que em separés d'ell. Però jo, un cop gran, li deia: quan jo em casi no em quedaré a viure aquí, jo vull viure a la ciutat. I possiblement fos del país on jo sempre pensava viatjar molt i conèixer països, per això em sento realitzada perquè a la fi he aconseguit part del meu desig .
Francisca Jimenez

El més meravellós de la meva vida


Hola em dic Conchi!
Vaig a explicar-vos una de les coses més meravelloses que m'han passat a la meva vida.
Un dia un dels meus fills juntament amb la seva esposa van venir a casa a veure'ns i ens van dir que havien pres la decisió d'adoptar una nena , també ens van dir que volien que fos xinesa, ens van donar una alegria molt gran i ho vam celebrar molt. No us penseu que va ser fàcil, l'espera va ser interminable, però la il·lusió la manteníem viva.
Per fi ens va arribar la gran notícia, ens van enviar la foto i vam poder veure la nostra petita Huamin, era una preciositat, vam haver de tornar a esperar, i al final va arribar el dia que la vam tenir als nostres braços i us prometo que va ser una experiència meravellosa.
Després va arribar un altre dia i un altre dels meus fills també va venir a casa per a comunicar-nos que anàvem a ser avis. La il·lusió era igual i meravellosa, també va arribar el dia que per fi li vam veure la careta al nostre petit Gabriel.
Bé, aquestes són les dues personetes que més vull i també les culpables de les meves ocupacions.
Conchi Soler

San Jordi


El dilluns dia de la mona vam anar la meva dona i jo. Vam agafar el cotxe i ens vam anar a Prades i a Siurana. Vam fer una excursió molt bonica. Primer vam estar a Prades, és un poble molt bonic i molt acollidor, vam donar una volta per tota la part antiga que ens agradà molt. Tot tenia coses antigues, que les tenia com en un museu posades d'exposició. També té unes cases de pedra molt boniques, vam estar menjant a la plaça, que hi ha molts bars. Al voltant de la plaça hi havia taules pel carrer i la gent s'asseia a fora al sol.

Després ens vam parar a Siurana, un poble molt petit i molt bonic. Aquesta és la part alta de la muntanya, té un carretera amb moltes corbes. Té unes vistes precioses, els carrers són molt estretes, les cases totes de pedra, quelcom espectacular de veure. Allí hi pots comprar coses de la terra com oli, mel, formatge de la terra. Si pots ves a visitar-ho, també es veu tot el pantà, on vaig estar fent fotos.

Pablo

Un "manchego" agraït


A l'any 1958, vaig arribar aquí a Catalunya, un dia 23 de Setembre. Amb un nivell cultural, gairebé analfabet, que no coneixia laboralment parlant res més que les labors agràries, treballs del camp i per suposat, tampoc coneixia la llengua d'aquí, els costums. Vaig veure una diferència abismal en el quefer de cada dia d'una ciutat com Reus, amb l'ambient i maneres de fer les coses en un poble petit i d'ambient profundament rural.

Però vaig tenir la gran sort de donar amb molt bones persones, tant caps, com companys de treball, amiguetes i molt significativament en un club de montanyers, que si es pot dir és Secció Excursionista del Club de Futbol Reddis, que entre tots em van abrigallar i em van ensenyar i em vaig sentir integrat en tot el que concerneix a la cultura, costums i hàbits d'aquest poble que és Catalunya.

Eugenio


Sant Jordi


El dia 23 d'abril dia de Sant Jordi malgrat no ser dia festiu, considero que és un dels que més conserva la tradició, ja que altres tradicions es van perdent, i en alguns casos passem les celebracions a altres dies perdent tot l'encant.

El que més destacaria d'aquest dia, és que solament sortint a passejar et trobes amb l'ambient festiu als carrers i places.

La llegenda del drac , i la tradició del llibre i la rosa fa que cada dia s'estengui més.


Antonia Marcos

La meva vida en una època de l'any 1956


Van ser uns anys amb força dificultats, tant en estudis com en necessitats, per causes de la postguerra i poca ajuda que teníem els veritables pobres, els quals ens les manegàvem com podíem; aquesta és la meva petita història viscuda.

Jo tenia uns 14 o 15 anys, i m'havia de buscar la vida enganyant als de la Sisena Flota Americana quan venien a Espanya a Barcelona, a xulejar dels seus Dòlars amb les dones del nostre mercat; llavors nosaltres els nois de la Barceloneta érem bastant racistes a aquests Americans, en el bon sentit de la paraula, per la seva forma d'actuar tan xulesca, amb el que els treiem els Dòlars i les noies ja que els enganyàvem amb la nostra picardia en indicar uns llocs que amb una mica de cervesa amb aigua del Carme, les cap a l'estómac d'estar en el lavabo de 30 a 40 minuts, era el moment de guardar les seves pertinences i sortir corrents per a vendre'l en qualsevol local que ens ho comprava, amb els diners que trèiem anàvem a treure la noia que nosaltres desitjàvem, el que sempre ens passava, és que la Policia Nacional sempre ens agafava i ens ficava al calabós; amb aquest problema, m'agafà afecte el capità de la policia el qual jo ja li vaig considerar com un tiet meu perquè sempre deia a la meva mare per que em reculli, ja que la meva mare era vídua amb cinc fills i tenia consideració per ella.


Lluís Portero

La frustració humana



Segons el diccionari, el terme "frustració" té aquestes dues exepcions: "No obtenir el que s'espera" i "fallit, va, infructuós".

Aquest terme es deriva del verb "frustrar", que alhora té els següents significats: "privar a algú del que esperava o desitjava" i deixar sense efecte un propòsit contra la intenció de qui volia portar a terme ".

La frustració és un ingredient, molt important, de la manera que l'home vivència la seva pròpia vida i es vivència a si mateix (Rof Carvallo, a "El cansament de la vida"). Per estudiar la frustració és necessari tenir en compte que aquesta constitueix un fenomen que es dóna en l'home, i aquest, com digués Alexis Carrel, "segueix sent una incògnita". No obstant això, cal preguntar sobre l'ésser humà com ja ho fessin el Rei David i el patriarca Job en aquests termes: "Què és l'home?"

La resposta a aquesta pregunta, que ha gravita en el pensament de la Humanitat a través de tot el seu esdevenir històric, constitueix un punt de partida, fonamental, per poder arribar a aclarir el sentit de la frustració humana; donat que aquesta frustració es verifica, és a dir, "es dóna" en l'home, resulta del tot imprescindible conèixer al subjecte on es manifesta la frustració.

A la pregunta "que és l'home?" Considerem que, fins al moment històric actual, s'ha respost de tres maneres: dient que l'home és "imatge i semblança de Déu": que és simplement, Adam, o que és " una càrrega per a si mateix ".

El primer d'ells es refereix a l'Ésser Suprem, Déu, en hebreu ELOHIM.E Aquest terme significa, literalment, "UNO en el qual hi ha VARIS". Aquesta és la definició més autèntica, en el sentit bíblic. En ser Déu un en què hi ha Varis ", resulta evident que Déu és UNA PERSONA COL.LECTIVA.

Segons el relat de Gènesi, Adan vol dir: "l'Home", que en principi, suposa un nom col lectiu per als diversos individus que podien constituir la Humanitat; (Gènesi 5: 1-2). En aquest sentit, la "realització de l'home" es produiria esdevenint de forma col lectiva, cosa que mai no suposa, en el sentit de la Revelació cristiana, una realització dins del marc d'un colectivisme autoritari i dictatorial que reprimeixi els drets inalienables inherents a la llibertat dels individus. S'han donat diverses experiències històriques de realització col lectiva, que han romàs més o menys productives durant períodes de temps diferents, però que al capdavall han abocat al fracàs de convivències comunitàries, i això segurament degut a que l'egoisme de l'home s'imposa com a element antagonista al seu esdevenir comunitari. Del mateix cor de l'home neixen la consciència de convivència comunitària i els elements que la impedeixen; per això, l'ésser humà es esdevé, intrapsíquiques, en l'esfera de la seva intimitat, com un ésser contradictori. La insolidaritat humana és una font permanent de frustracions ".

En aquest sentit hem de matisar que hi ha una relació entre "frustració" i "FALTA DE ESPERANZA".

La manca d'esperança vindria definida, en el context sociològic i antropològic que venim analitzant, com "desesperació" (Erich Fromm, en el seu llibre "La revolució de l'esperança").

Perquè tota aquesta realitat pneumàtica (espiritual) pugui ser viscut com a procés integrador, per l'home, és imprescindible que es faci un canvi, profund, en les estructures anímiques de l'ésser humà. El "home vell" (l'home "Adamo") ha de ser transformat per l'acció de Déu en un "home nou".

Aquest "home nou", que haurà estat transformat des de l'esfera de la seva intimitat, podrà, ara abocar, en el seu medi, els nous continguts de la seva consciència alliberada, perquè la LLIBERTAT, la igualtat i la fraternitat siguin possibles.

Germán

L'amor perdut


Tot va passar fa un mes era el nostre primer aniversari junts i vam decidir fer un viatge romàntic per descobrir els meravellosos paisatges de París. Allò era perfecte; els esmorzars al llit, sopars romàntics...

Van passar tres dies i era l'última nit abans de sortir cap a Espanya, així que vam decidir sortir de festa. Vaig començar a beure sense control, vam discutir perquè havia d'agafar el cotxe i ella no volia que begués. Em vaig posar histèric, la vaig agafar del braç, vaig fer-la entrar dins al cotxe i ens em vam anar. Vam continuar discutint fins que un altre cotxe es va creuar al nostre camí. No el vaig veure, juro que no el vaig veure.

Quan em vaig despertar estava a l'hospital, desorientat i preguntat per ella però ningú m'entenia. Vaig trucar a l'hotel i allí ja no quedava res ni ningú. Vaig tornar a Espanya amb l'esperança de poder fer les paus amb ella. Però allí solament m'esperaven els meus pares per donar-me la tràgica notícia.

Aquell matí em vaig aixecar angoixat, pensava que tot havia estat un malson, fins que al mirar cap a l'altre costat del llit ella no hi era.

Mª Carmen Rodriguez

L'inexorable pas a la jubilació


Mentre meditava per posar a l'ordinador, se'm venien a la ment una gran quantitat de situacións o moments de la vida que podia traspassar a l'escrit, per exemple: (parlar del pas de la vida normal laboral a la situació totalment nova a l'anomenada tercera edat) però un cop obert l'ordinador considero el tema tan ampli i amb tants matisos a favor i en contra, que em limitaré a les primeres impressions que et matxucades, com per exemple, (com et seria possible suportar que ja no eres necessari per gairebé res i per pocs).

És tan estrany aixecar un dia al matí i trobar que després de 45 anys de treball amb diferents responsabilitats, no només familiars, sinó també per la situació laboral que en cada moment gaudim. Amb circustancies molt diferents, tant a nivell de relacions humana com laborals havent de mantenir una relació satisfactòria amb el personal al teu càrrec i la rendibilitat econòmica que debian treure en benefici de la teva empresa. El que proporcionava un gran al·licient i estímul quan va aconseguir solucionar totes les diferents situacions, aconseguint amb això (satisfaccions personals que ja mai més podras gaudir.)

Evaristo

La nostra amistat



Els amics d'Informàtica
som pocs, però ben avinguts.
Ens agrada molt la Informàtica
i som “collonuts”.
Els amics d'Informàtica
som el millor que tenim
i per això li agraïm
a la nostra professora
la seva paciència i generositat
i li oferim
de tot cor aquesta rosa.
Teresa M. Sarrà

Llengües


Els primers temps d'una estrangera a Catalunya són difícils. És un món nou amb dues llengües: el català per estudiar i de cara a la formació professional, per la feina i per a la integració dins de la societat catalana i el castellà perquè també es necessari per a la convivència i per viatjar a altres llocs de l'Estat Espanyol. A més a més, jo tinc dues llengües maternes. A vegades em sento una mica perduda entre tants idiomes. El meu objectiu és poder portar una vida millor tant a nivell econòmic com a nivell familiar i social.

Rabha

Record al meu fill


M'agrada escriure quan arriben aquestes dates per a que tots et recordin igual que ho faig jo; per dir-te, allà on siguis ara, que t'estimo, t'he estimat i t'estimaré. Sempre estàs al meu record. Eres petit, em miraves amb ulls tendres i no m'entenies bé. Vas fer una petita rialla i te'n vas anar.

M.A.

Viatge a Escocia


Duia molt temps desitjant conèixer les terres d'Escòcia que només coneixia de referència per les novel·les històriques i medievals que havia llegit i els relats de les quals em fascinaven. Haig de dir que dit viatge no em va desil·lusionar el més mínim, tot el contrari, vaig venir admirada d'aquesta terra de multitud de diferents tons verds i de l'hospitalitat i senzillesa de les seves gents.


Escòcia està plena de Castells i amb cadascun d'ells la seva història. Era fàcil deixar córrer la imaginació i traslladar-se cinc-cents anys enrere.

Els paisatges d'Escòcia són un regal de la naturalesa, i el seu famós llac Ness, amb el seu famós monstre al que no vaig tenir el plaer de conèixer.

Manoli

Sant Jordi


Em demanen que faci una redacció en català amb motiu de la diada de Sant Jordi; però no sé com començar i quan l'escrit l'he de fer en català encara em sento més bloquejat.

Sant Jordi és el dia per regalar llibres i roses, segons la tradició d'aquesta festa.

El llibre és un bon amic i company en molts moments de la vida: en un viatge, quan et sents sol o per aprendre coses noves.

La rosa és una delícia per als ulls humans per la seva bellesa i és un bon regal per a tothom.

Jose Ch. G.

Els mesos d'estiu


Per aquestes dates de Sant Jordi s'espera amb ansietat l'arribada del dies calorosos del estiu on els dies son molt més llargs per la claredat del sol que es pon més tard, els arbres i en conjunt el jardins. La floridura de totes les plantes, tot és més alegre i colorit, després tenim també las vacances per anar a la platja o la muntanya. Es poden fer excursions per tot arreu, es pot aprofitar per anar de viatge, conèixer països que no coneixem o per gaudir de les meravelles dels nostre país, que en tenim moltes i molt boniques.

Mercè

El meu poble “PADULES”


El meu poble està situat a la conca, entre dues serres, que són la serra de Gador d'Almeria i Serra Nevada. És un poble que en els anys 60-70 arribà a tenir uns 1200 habitants però en l'actualitat, degut al fet que molts emigrem perquè les condicions de vida en l'agricultura eren molt dures, probablement no arribi als 500 habitants. Però és un poble molt bonic, molt hospitalari; quan hi anem de vacances la gent t'ofereix de tot el que té i els meus fills s'ho passen molt bé.
Pepe Castro

Udonthani


Em dic Lin, sóc thailandesa, fins fa 8 anys vivia a una ciutat que es diu Udonthani. Està situada al nord-oest de Thailandia, a 40 kilòmetres del riu Mekong, que fa de frontera natural amb el país veí de Laos. La meva ciutat és una de les principals del meu país, és la més important abans de arribar a Laos. Té uns 400,000 habitants, un aeroport bastant gran, i molts centres comercials, també Carrefour.

Abans hi havia una civilització antiga de més de 500 anys de antiguitat. La vida a la meva ciutat no para mai, hi ha menjar que es ven per tot el carrer. Pots menjar fins a les tres de la matinada a qualsevol petit restaurant familiar, n'hi ha algun que està obert tota la nit, ah!! també hi ha un mercat per la matinada són de pagesos i venen els seus productes per exemple fruites,verdures, etc. Com que plou bastant tenim tota classe de fruita tot l'any, tenim moltes orquídies que les recol·lecten per fer perfums, produïm seda natural etc. Quina llàstima que no tenim el mar però tenim un llac, és una ciutat molt bonica moderna i la vida no és tan cara com la europea.

Lin

Records del meu darrer viatge




He passat quinze dies a les Illes Canàries , és el meu tercer viatge a les Canàries però m´agrada molt, ja que tenen un encant especial, SANTA CRUZ té uns parcs impressionants, i tot esta preparat pel turisme. El Teide, a l'illa de TENERIFE , també és molt bonic de veure ja que és una de les muntanyes més altes que he vist a la vida. A LANZAROTE esta tot tan cuidat i és tan diferent a tot. La primera vegada que hi vas impressiona. Les Canaries valen molt la pena sobretot si t'agraden els paisatgesmarítims i també las muntanyes.

Joana Ribas

Setmana Santa 2009


Hem passat unes festes de Setmana Santa amb molta pluja i fred, cosa que no es normal en el mes de abril, ja molta gen que esperava passar aquesta setmana de vacances, gaudint a la platja ,a la muntanya, amb una casa rural amb la seva família i ni a la platja ni a les cases rurals, no hem pogut gaudir per culpa del mal tems, els únics que han gaudit han sigut el aficionats a la neu, perquè de neu n'hi ha molta.

Amb lo que respecta a la Setmana Santa, en moltes ciutats s'han sospés i en altres es trobaven en plena processó al carrer i els hi va començar a ploure. Van haver de tapar els misteris amb plàstics i tornar al lloc de sortida, unes festes que porten molta feina d'organitzar-les aquest any no ha servit de res, esperem que l'any que ve, faci més bon temps.

Josep Maria Gimeno

El meu marit i jo


El meu marit i jo després de molts anys d'anar al casal, hem trobat molts amics. Ara ell ja no hi és, però amb aquestes lletres jo el vull recordar. Nosaltres anàvem al casal a ballar, a jugar i a parlar amb els amics, però un dia ell se'n va anar i jo em vaig quedar sola.

Em va costar molt superar aquest cop que la vida em va donar, perquè quan anem arribant a certa edat només volem la companyia dels éssers estimats. El tornar a anar al casal em va ajudar a superar la soledat. Les amistats em van fer costat i sempre estan pendents de mi, cada dia hi vaig per gaudir de les activitats que fem, passem les tardes rient, parlant, jugant i fent manualitats, també anem a excursions i passem el dia junts. En definitiva, el casal per a la gent gran és com una segona llar.

Carme Rull

Jo de petita


Era un nervi, potser era perquè a casa meva érem molts, concretament vuit homes i tres dones. La meva mare feia de modista i l'àvia ja era molt gran, per tant encara que jo era molt petita i poca cosa em tocava a mi fer tota la feina de casa.

I no us penseu que en aquell temps era com ara, sinó que amb tan sols set anys havia de fer el menjar i el que era més pesat, rentar tota la roba a mà.

Ramona Fernández

Sant Jordi




La festa de sant Jordi és un gran dia dels enamorats, que es regalen llibres, flors, pel·lícules, contes pels nens etc...

La gent fan parades als carrers, passegen i compren roses i llibres per regalar als seus amics, fills, parelles. Les roses que regalen a les xicotes són medicaments per al cor per elles. Per això dic que és un dia dels enamorats i és veritat perquè quan regales un rosa a una noia et dóna un petó d'amor. Jo quant regalo una rosa a la meva xicota em dóna molts petons i se sent més enamorada de mi, i jo sento el mateix que ella, passem tot el dia junts, fem fotos, anem junts a sopar durant tot aquell dia de sant Jordi.

És un bon dia per a tots els enamorats, per als nens i nenes, fan activitats en els col·legis, surten a fora a vendre roses al carrer. És un dia igual que el de sant Valentí.


Abdelkader Talhaoui


Sant Jordi


Hi havia una vegada un poble medieval i bastant antic. La gent d'aquest poble era molt tranquil·la i un bon dia varen sentir tremolar el terra. Es pensaven que serien uns gegants però estaven equivocats. Era un drac que tenia atemorida la gent del poble. El drac es menjava el bestiar perquè sempre tenia fam i molta fam. La gent ja no sabia què fer perquè sempre menjava el bestiar i tots els animals que li donaven. Però fins que un bon dia els habitants d'aquest poble van tenir una idea: plantar-li cara al drac amb cavallers però les primeres vegades no varen tenir sort. Fins que un bon dia un cavaller amb la seva armadura i la seva espasa va començar una lluita aferrissadament, però el cavaller li va clavar l'espasa al cor i el drac es va transformar en una bonica rosa. D'aquesta manera el van batejar amb el nom de Jordi, i per això, aquesta és la història del cavaller desconegut, que semblava que perdria amb el drac. Va guanyar i aquest és el seu nom.

Juan Cristóbal Granero Navarro

Dia de calçots


Un diumenge vam anar al camp la meva dona i jo, en temporada de calçots. Jo no sóc de Catalunya, sóc extremeny, però la meva dona si, així que va ser la primera vegada que vaig menjar calçots al camp.

Vam portar calçots per a quatre persones o més i de romesco, el mateix. Quan estàvem dinant, es van presentar un noi i una noia molt simpàtics, i es van seure amb nosaltres, els vam oferir calçots i de tot el que teníem, i vam estar parlant i menjant tots quatre. Vam parlar de molts temes i de la vida, de l´amor, etc. No sé per què, però la gent quan mengem sembla que fraternitzem més, pot ser perquè menjar és un moment de plaer i tranquil·litat, la qüestió és que ho vam passar molt bé.

Pablo Peinado Andrade

Sant Jordi



Al mes d'abril es celebra la diada del patró dels Enamorats i de Catalunya. Sant Jordi, 23 d'abril, és una festa recuperada i potenciada a partir dels anys setanta.

Entre altres actes, es fan parades de llibres i de roses a la plaça Mercadal el dia més proper a la festivitat, concursos literaris i presentacions de llibres, en les quals es fan intercanvis de novel·les i impressions. Per als més menuts, es fan curses de sacs i la gallineta cega i saltar a la corda.

Jaume Cros

Francisco


El meu nom és Francisco i vaig néixer a Reus el 13 de maig de 1947.

Des de molt petit he tingut molta afició a la música i només amb 7 anys tocava la bandúrria (la qual havia trobat un dia el meu pare a les escombraries). El meu pare va arreglar l´instrument ja que aquells eren temps difícils i no en podíem comprar un de nou.

Quan tenia 12 anys vaig començar a treballar en un restaurant però la meva inquietud musical continuava viva i somiava en aprendre a tocar la guitarra (no tenia possibilitats econòmiques però). Tot i això, vaig tenir una idea; demanar-li diners al senyor Jesús, el propietari del restaurant on treballava. Així doncs, i gràcies a ell, vaig fer realitat el meu somni; comprar-me una guitarra.

Més endavant em vaig presentar a vàries emissores de ràdio com Ràdio Reus o Ràdio Tarragona per tal de promocionar-me i, de fet,vaig formar diferents grups musicals com “Los 3 de España”, “Los cuatro de Almeria”, o “Sabor Andaluz” També vaig tenir l'oportunitat d'actuar a TVE.

Aquesta ha estat la meva carrera musical, que com heu pogut veure va començar durant la meva infància.

Francisco Alcaraz Giménez

El nadal més entranyable


Sempre recordaré un nadal que per mi és el més bonic de tota la meva vida,acabaven d'arribar a Catalunya (ja que la meva família no es d'arrels catalanes si no extremenyes).

La meva família es componia de els meus pares i 6 fills dels quals jo sóc la més petita i per cert la més integrada en el parlar ( no d'escriure) i les costums d'aquesta terra. Però el meu germà gran no va vindre amb nosaltres perque era a Melilla fent la mili.

Aquell any estàvem molt tristos, no sols pel fet de estar en una terra de costums i llenguatge diferent al nostre en la que moltes coses ens cridaven l'atenció per exemple la distribució de las cases ja que vam vindre a viure a un poble de pagesos amb cases molt antigues ,sinó també per que s'apropava el nadal i ens faltava un membre molt estimat de la nostra família.

Quan faltaven uns 15 dies per les festes va arribar una carta ,era del meu germà i ens deia que arribaria dos dies abans de Nadal! No us podeu imaginar quina alegria vam tindre,la mare va comprar per fer el menjar i tenir-lo tot preparat per quan arribés.

Y aquell any vam celebrar el nadal més bonic i més entranyable de la meva vida i encara que ha passat tant de temps sempre el tinc present.

Isabel Labrador

Andorra




Sóc d'un poble de la província de Terol, allà hi vaig passar la meva joventut.
Tinc molt bons records dels hiverns amb els camps tots coberts de neu.
A la primavera, la Setmana Santa amb la processió, tambors i la “rompida”, que té lloc el dijous Sant a les dotze de la nit, quan van tots els tambors passejant per tot el poble i després pugen a l'ermita.
A l'estiu s'hi celebren les festes amb les revetlles i els focs artificials.

Pascuala Balagué

Carta a la meva infantesa


Fa molts anys que vaig partir del poble sent una nena i recordo com em divertia quan arribaven les festes de setembre, les danses, els balls i també córrer per la Plaça Major darrere de la banda de música del poble. A més recordo les "vaquilles", els toros i les xarangues, i especialment recordo a tots els companys de l'escola quan ens n'anàvem a pescar "lampreas" amb forquilla i ens banyàvem al riu. Després vam partir a diferents llocs a treballar i altres es van quedar al poble i per això de tant en tant ens reunim tots junts al poble per a fer una missa i anar-nos'en tots junts a menjar, i així celebrar-ho amb tots els companys que poden venir. A pesar dels anys i de les distàncies ens seguim reunint alguns tots els anys per vacances, sobretot a l'estiu, quan recollim nous, pomes, prunes i aranyons per a fer el "pacharan". I aquest és el meu poble Belorado, enclavat en el camí de Sant Santiago, amb una bellesa especial i molt bonic de visitar.

Àgueda Pinto Martinez

“cowboys”


Hola! Sóc la Cèlia. Sóc vídua i tinc dos fills, l'Abel i el Jordi. L'Abel viu a Dublin (Irlanda).

El Jordi i jo som d'una colla de Carnaval, ens agrada molt disfressar-nos i sortir a la rua de Reus. Aquest any ens vam disfressar de “cowboys”.

La meva disfressa constava d'un barret, un mocador, un cosset, unes calces llargues, una faldilla, unes mitges i unes botes camperes.

Ens ho vam passar molt bé!

Cèlia Garcia

La Riba


Això va passar el dia 10 de novembre de 1994 a La Riba, un poble molt tranquil on hi va haver una tempesta que va durar uns quants dies.

Es va sentir un soroll molt fort com si fos un terratrèmol, però no ho era. Eren les roques que baixaven d'una manera brutal pel riu. Va ser una bona riada que va passar per damunt dels ponts, un d'ells se'l va emportar i fins i tot la meitat del cementiri. La gent del poble va patir un veritable pànic.

Angelina Triguero


Diada de Sant Jordi 2009


El dia de Sant Jordi és el dia dels enamorats i és costum que les parelles es regalin una rosa i un llibre. La diada té un caire reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s'engalanen amb la senyera.

A tot arreu es venen roses i llibres, però és a les places on la festa arriba a la seva màxima expressió. A les paredes habituals, és tradicional promoure la venda de llibres amb signatures dels autors.

Les roses i els llibres són els punts més emblemàtics però sobretot cal destacar l'ambient festiu que es genera al carrer, esdevenint un dels principals actes de l'agenda cultural de qualsevol ciutat.

Joan H.

Un dia de primavera


Eren les 9 del matí d’un dia assolellat de primavera, ja feia estona que la meva família i jo ens havíem aixecat i vam decidir anar a fer un tomb al pantà de Riudecanyes. Vam agafar el cotxe i vam sortir cap al nostre destí, quan hi vam arribar i aparcar ens vam preparar per fer l’excursió. El pantà estava quasi ple del tot, es podien veure els peixos per sota l’aigua, a l’altre costat els pins tenien un color verd fort, les flors estaven en tot el seu esplendor i feien un mantell de colors molt vistosos.

Donaven ganes d’estirar-se al terra, olorar els aromes, veure els núvols i buscar figures. Tot era tan bonic i preciós que la llàstima era que el camí que hi ha per passejar hi havia molta brossa que la gent deixa quan acaba de menjar i no la recull.

Hi havia pescadors de tot tipus: espanyols, romanesos, bolivians i xinesos. Aquests últims apart de pescar també compraven els peixos als altres per als seus restaurants. Sense adonar-nos-en , van trobar una serp que tenia enganxada al cap una ampolla, hi li vam treure, quan la vam deixar sortia com l'ànima que porta el dimoni. Ja era tard, vam marxar a agafar el cotxe i vam anar cap a casa.

Llàstima de la brutícia que deixen alguns porcs de gent, per què és un lloc preciós per caminar i fer excursions a qui li agrada la natura.

Carmelo

Estimat Sant Jordi,



En aquests temps moderns, en què tot va tant de pressa i ens oblidem de les coses veritablement importants, a la majoria ens agrada que tornis cada any, per recordar-nos que encara es pot ser un cavaller culte, valent i romàntic. Cavaller vol dir persona que mostra respecte per a un mateix i vers els altres.

Culte és qui aprofita el temps necessari per llegir, interessar-se per l'opinió d'altres persones, intercanviar punts de vista diferents, acceptar noves formes de veure la vida.

Valent és qui lluita sempre per les bones causes, ser positiu.

Romàntic és no oblidar, no deixar que el ritme de vida del nostre temps et robi el moment de poder donar un petó , amb sentiment, una abraçada afectuosa i càlida.

Al consumisme d'avui, m'agradaria dir-li que xiuxiuejar unes paraules boniques a l'orella de les persones estimades no té preu, igual que regalar un somriure a tothom. I pel que fa als llibres, a la biblioteca n'hi ha centenars, tots amb veu pròpia. Estimat amic, gràcies per haver tornat.

Rosa Maria Bris

Diada de Sant Jordi



La diada de Sant Jordi és una festa molt maca, tots els nostres pobles es vesteixen de gala aquest dia, és com el dia de Sant Valentí a Espanya, els homes regalen la rosa a les dones i les dones un llibre als homes. A tot arreu es respira un ambient especial, hi ha anys que fa mal temps però tot i així la gent surt al carrer. Per a mi és un dia molt especial ja que el meu marit i al meu fill es diuen Jordi i a casa fem molta festa.
La gent que ve a viure a Catalunya al poc temps d'estar aquí ja ho viu com nosaltres, com a Catalunya hi ha tanta gent de fora, resulta que la festa és coneguda a molts llocs del món.
Sant Jordi com catalana que sóc; t'estimo.
Mercé Ollé Ricart